Il Curial e Güelfa è un romanzo cavalleresco scritto nella quarta decade del Quattrocento in un ambiente di corte catalano-aragonese di chiara proiezione internazionale. La poetica dell’Anonimo è costruita sopra la tradizione trobadorica, le cronache catalane, il Lancillotto e il Tristano, Dante, Petrarca e Boccaccio e i commentatori danteschi. Una tale ambizione letteraria richiede una lingua catalana capace di sviluppare qualsiasi registro narrativo, espositivo e dialogico, volutamente al di fuori di ogni localismo. È la lingua catalana comune e internazionale – largamente documentata – dei segretari, scrivani e uomini di corte al servizio dei re d’Aragona. Fin da Ramon Muntaner esiste una chiara coscienza di questa lingua alta che l’Anonimo chiama il «comun llenguatge català». Questo articolo sostiene che è metodologicamente scorretto proporre la filiazione dialettale della lingua del Curial o suggerire tracce per le origini geografiche dell’Anonimo senza prenderne in considerazione la poetica e le scelte stilistiche, perfettamente rintracciabili nella pratica di scrittura dell’opera.
El Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca escrita a la quarta dècada del segle XV en un ambient cortesà catalanoaragonès de marcada projecció internacional. La poètica de l’Anònim és construïda sobre la tradició trobadoresca, les cròniques catalanes, el Lançalot i el Tristany, Dante, Petrarca i Boccacio i els comentadors de la Divina Commedia. Aquesta ambició literària demana una llengua catalana apta per als diversos registres literaris narratius, expositius i dialogats, deliberadament al marge de tot localisme. És la llengua catalana comuna i internacional dels secretaris, escrivans i curials al servei dels reis d’Aragó. Des de Ramon Muntaner existeix una consciència clara d’aquesta llengua alta que l’Anònim designa com a «comun llenguatge català». Aquest article sosté que és metodològicament inviable plantejar la filiació dialectal de la llengua del Curial o suggerir pistes sobre els orígens geogràfics de l’Anònim sense prendre’n en consideració la poètica i les tries estilístiques, perfectament visibles en la pràctica d’escriptura de l’obra.
